Entrades
"REMEMBRANÇA D'UN AMOR PROHIBIT"
De quantes coses sols em resta el record.
Ja se que del record no se'n pot viure.
Però pot ser una bona excusa per escriure.
I rememorar i reviure fins la mort.
I quin millor record que l'amor prohibit.
Aquell que en un moment donat et va fer reviure.
Aquell que et va embogir tant de dia com de nit.
Aquell que ja de gran et va tornar a fer sentir lliure.
Quan ja et semblava que tot per tu s'havia acabat.
Vas i trobes un cos preciós que de cop se't lliure.
I et perds en els seves sines com caient d'un espadat.
I fins hi arribes de tant en tant a conviure.
I penetres dins seu com mai ho havies fet.
I gaudeixes d'un plaer que mai havies conegut.
I d'aquella pell tant blanca com la llet.
I fas l'amor, estirat, dret i assegut.
I tornes a fruir de tota una dona,
en la seva esplendorosa joventut.
Aquells ulls verds i aquella cabellera rossa.
Aquella figura tant nua i tant perfecte.
que et torna foll i no li veus cap defecte.
I et tires de cap dins la seva profunda fossa.
I que et fa trobar, en el que per molts és pecat,
pura meravella i pura virtut.
Qui t'havia de dir que descobriries una perla,
just al lloc més impensat.
Que et faria sentir com mai t'havies sentit.
Que et faria superar els límits fins l'infinit.
Més dolça que el cant d'una merla,
quan renaixies en la seva voluptuositat abraçat.
Amb qui tornaries a descobrir l'aventura.
I la tendresa i la companyia.
I tornar a fer l'amor sense pressa.
Sense tabús ni armadura.
Cercant-la sens descans un dia i un altre dia.
Sens patir mai per si el got vessa.
Noia tendra i amorosa.
El pitjor que vaig fer fou deixar-te escapar.
Sempre complaent i saborosa.
Que sol em vaig sentir quan vas marxar.
Sempre recordaré quan sentíem música,
l'un al costat de l'altre al vell sofà.
O aquell cop que ens vam passar la nit ballant,
aquella diada màgica de cap d'any.
Però tu eres una criatura lliure.
A qui era impossible retenir.
Era molt conscient del joc que jugàvem.
Un temps que no em cansaré de reviure.
Com de la mica de tu de què vaig gaudir.
Com de la il·lusió de què ens estimàvem.
Que cada vegada que t'ho deia,
em deies calla, no em diguis això.
Tot i que jo sabia que t'agradava,
doncs resplendies com una flor.
Et segueixo estimant en la llunyania.
Donaria el que fos perquè fossis aquí.
Per poder retrocedir en els anys.
Tornar a abraçar-te i petonejar el teu cos.
Segueixes sent com una llum que em guia.
Quan no se com prosseguir.
El que em vas donar compensa tots el danys.
Guardo el teu record com un nen gelós.
He trigat molt de temps a adonar-me
de què tots els mals em van venir,
quan vam perdre el contacte,
quan anys després de ser fora,
va ser com si s'hagés trencat el nostre pacte
i ja no vaig saber res de tu a cap hora
i no vaig saber que es va esdevenir.
Els nostres cossos que s’acoblaven,
com dues meitats d'una taronja,
de cop ja no es trobaven.
Ja no érem part l'un de l'altre,
ni que fos en la distància flonja.
Els ulls que tant s'havien mirat,
de sobte ja no es miraven.
Feia tant que no acariciava
la teva mà amb el meu dit.
Però encara recordava
el que tu m'havies dit:
"a qui estimes tot li perdones".
No se si tu a mi m'has perdonat,
que no hagués anat a rescatar-te,
que no hagués sigut més valent,
amb la meva noieta de formosos ulls.
Ho tinc fixat a la meva ment,
perquè no vaig poder salvar aquells esculls,
perquè no vaig saber atrapar-te,
quan tu em cridaves de lluny
i jo no reaccionava, astorat,
com un vaixell sacsejat per les ones.
Tot i que el temps ja no és vàlid
i el cor s'ha omplert de molsa,
malgrat que encara resta ansiós,
i les meves paraules ja no t'arriben,
i als racons del meu cervell et perds,
i tot el que resta tan sols és fum,
no pot amb mi la peresa,
i segueixo pensant el que et vaig dir,
el darrer dia quan tu vas partir:
"Necessito la teva cara dolça,
les teves mans suaus,
el teu cos tendre,
el teu somriure tímid,
el teu contacte càlid,
el teu caminar graciós.
Necessito sentir que em miren
els teus preciosos ulls verds.
Necessito despertar amb la llum
de la teva bellesa".
Necessito tornar-te a dir com et deia,
cada dia quan et veia:
"Hola ulls bonics!"
Encara que siguin solitàries totes les nits,
encara que tot el que puc donar ja ho he donat,
ets la vela àurica de la meva vellesa,
la remembrança de què sempre que he pogut,
amb tanta força com he sabut,
com un boig he estimat.
