Plouen gripaus

"PLOUEN GRIPAUS" 

Quan el sol ixent

espanta les tenebres

i els esperits respiren

més enllà de ponent,

no s’enlairen les aus

sinó que plouen gripaus.

Quan el sol escalfa

uns caps mig adormits

i les olles borbollen

i es desfan els llits,

no es posen les aus

sinó que plouen gripaus.

Quan bufa la brisa

a la vora de la mar

i els cors es desperten

de suor amarats,

no canten les aus

sinó que plouen gripaus.

Quan el grumet crida terra

des del pal més alt

i les ones colpegen la nau

que es gronxa com un infant,

no s'acosten les aus

sinó que plouen gripaus.

Quan cau la nit dolça

i acarona les ments

de les ànimes dorments

dins d’un jaç de molsa,

no s’adormen les aus

sinó que plouen gripaus.

Francesc Marcé i Puig

26 de juny de 2021

Tannkas de l'10ct

 "TANNKAS DE L'1OCT" 

Trepitgem fort.

El terra s'enfonsa.

Reviu la cohort

més enllà dels temps.

El poble no s'arronsa.

Qui el vol enfonsar,

amb la daga a la mà,

serà malferit.

El flagell de la història

l'abocarà a l'oblit.

No fou cap derrota.

Sols fou el primer crit.

Una batalla.

En temps de revolta

el cap mai s'acota.

Seguirem endavant.

No ens tallareu les ales.

Per cada caigut

n'hi haurà cent abanderant

i l'enemic abatut.

Francesc Marcé i Puig

15 de juny de 2021

Dialèctica

 

"DIALÈCTICA"

 

Com si fos un flash,
cada moment s'escola,
cada minut perdut,
eixam fugisser
que la foscor s'ha endut.
 
Quan emmudeix l’orquestra,
la música queda al cap.
Tu i els músics sou un.
Comensals del mateix plat.
Llamps d’una sola festa.
 
Quan se’n va l'estol
i emmudeixen els sons
de les veus que t'acompanyen,
sempre queden els ressons,
que mai et deixen sol.
 
Els amics ja han marxat,
tot dient fins la propera.
Et retrobes amb la soledat,
vella i coneguda companya,
gresol del que t’espera.
 
Sols cal recuperar l’alè
per reiniciar el camí.
No és un cercle viciós,
ni tampoc un atzucac.
Sols cal treure el fre
d’un nou demà després de l’ahir.
Tornar a fer real aquell esbós.
Mai ens banyem al mateix llac.
 

Francesc Marcé i Puig

5 de juny de 2021

Compartir la llibertat

"COMPARTIR LA LLIBERTAT" 

L’únic que ens fa viure és compartir.
Compartir plors i alegries.
Compartir els més obscurs sentiments.
I aquells que tot just acaben d'eixir.
Compartir les nits i els dies.
Compartir tots els nous moments.

La més gran joia en donar i en rebre.
En sentir l’alè d'un altre jo.
No és enemic sinó company de viatge.
No cal fugir sinó percebre,
quan se'ns n'apropa l'escalfor,
encara que sembli un miratge.

No hem nascut sols en aquest món,
encara que després hi restem,
encara que sembli una condemna.
No som solistes sinó un cànon.
Un contrapunt de veus a l’ensems.
Raïms madurs a punt de verema.

La nostra força és la unitat,
per fer caure murs i muntanyes.
Per tal de cercar nous horitzons.
Per fugir de la banalitat,
encara que ens hi deixem les banyes.
Mai més el cap cot ni adulacions.

Francesc Marcé i Puig

4 de juny de 2021

Nous líders? Nous partits? (carta als companys de l'ANC)

 Acostumo a estar d'acord amb molts dels arguments de Ramón Grosfoguel. Però no hi estic d'acord del tot (o amb molts matisos) en el que diu de què si els nostres líders no estan a l'alçada del moment (que no ho estan) caldrà buscar-ne uns altres. Si es refereix a què caldrà "despedir-los", si. Si a que no podem avançar sense líders, en el sentit tradicional d'algú que ens guiï, no. 

I és que ja som prou grandets i madurs tots (i el moviment) com per continuar amb el mantra de que fins que no surtin grans líders no anirem enlloc. Potser que ho apostem tot com a moviment i individus a l'autogestió com a única estratègia eficaç i alliberadora i abandonem aquesta mena de sentiment religiós messiànic. Ja és hora de matar definitivament el pare i superar el complex d'Edip. De fet en tota l'evolució dels darrers 10 anys ni "líders" ni partits n'han sigut l'avantguarda. S'han limitat a anar a remolc del moviment popular i quan no ho han fet han acabat a la "paperera de la historia" (ai la CUP que em sembla que beuran de la propia medicina).

Els "líders" i els partits només són eines estratègiques que, com els kleenex, s'usen mentre serveixen i després a les escombraries. Son o han de ser els "titelles" del moviment popular. Les eines de màrqueting. El problema el tenim quan s'institucionalitzen, son assimilats pel sistema i quan el poble acaba sent el seu "titella". Però desenganyeu-vos, això passa sempre. És si voleu una llei histórica o sociológica i cal estar-hi amatent per actuar en conseqüència.

No ens posem nerviosos/es per lo immediat. Un govern d'autonomieta post 155 no ens portarà a la independència ni enlloc. No han sigut capaços els darrers tres anys ni de gestionar la colònia com a virreis i encara menys la pandèmia. Aquest temps i les eleccions si que han servit per alguna cosa. Han actuat com analitzador que ha evidenciat el "no saber" sobre la situació. En llenguatge popular, tots s'han retratat, o han caigut definitivament les caretes. I tambe per evidenciar que el poble és l'únic que no defalleix (52%). Aquests grans partits i líders van ser els mateixos que quan la declaració d'independència es van fer enrera "pel nostre bé". No fos cas que prenguessim mal. Quan tots estàvem a punt per controlar el territori i defensar les institucions. I van fer el mateix amb la sentència amb la fantasmada del tsunami: tres accions per desfogar-nos i tots a casa. No fos cas que ells perdessin el control. El pitjor enemic ja no és l'estat espanyol (que ho és), som nosaltres mateixos o el tenim a casa  (Partal: ells no controlen el seu Estat però nosaltres no controlem els nostres polítics). Fa temps que tot això era prou clar o es veia venir.

No ens calen líders ni partits paternalistes i sectaris (ho seran sempre per definició). Qui no hagi acabat saturat de paternalisme amb la pandèmia que s'ho faci mirar. El que ens cal son bons analistes crítics o intel.lectuals no orgànics (en el sentit sartrià o foucaultià). I d'això en tenim afortunadament. Vegis Grosfoguel o Partal que son els més coneguts. Però n'hi ha molts més.

L'ANC podria tornar a tenir un paper primordial d'avantguarda i mobilització popular, com el va tenir d'entrada, sempre que tingui clar que l'estratègia de les performances ja s'ha acabat i ha deixat de ser útil, i com diu Grosfoguel cal una estratègia de "guerrilla urbana" i mantenir l'estat en escac permanent. Per això no calen grans manifestacions. Mentre seguim fent grans manifestacions que no porten enlloc, a part de tranquil·litza-nos la conciència, però que a l'Estat li entren per uns orella i li surten per l'altra, tot quedarà en fum. Ens hauria de resultar molt sospitós que les nostres manifestacions  massives siguin tant "pacífiques" i ben tolerades pel poder i a les de poca gent dels CDR's i enviïn la BRIMO a repartir llenya a tort i a dret. I si som massa vells per anar de "guerrillers" pel món, ja trobarem el nostre lloc per recolzar-los, i deixem pas als CDR's i als "urquinaones" qué ho tinguin clar. Una cosa si que és i ha quedat clara, que qui no arrisca no pisca o que no es pot fer una truita sense trencar els ous. I sembla que amb el congrés sobre unilateralitats ha d'haver resultat  ben evident que cap revolució ni procés d'alliberament surt totalment de franc. El que cal és que l'ANC passi d'un discurs molt radical a una praxi adient.

Potser ja n'hi ha prou sols  de remeis pal·liatius que curen poca cosa tot i que fan molt bonic com això de pagar impostos a la Generalitat perque els passi a l'estat. Potser sí que prepararan les estructures d'estat que la vicepresidència que les havia de preparar el 2017 va perdre pel camí, però no ens portaran a la independència.

I si l'ANC no sap assolir la praxi radical que requeriria el seu discurs ja ho faran d'altres com aquests orfes del tsunami que sembla que es preparen per noves movilitzacions, o els CDR's si es recuperen de les hòsties de la nostre BRIMO. Al magnífic conseller d'interior Sàmper sembla que el que més el preocupa és que amb la pandèmia s'ha perdut el "principi d'autoritat". El virus encara haurà tingut algun efecte positiu.

Nosaltres també som el nostre enemic en el sentit de què volem el resultat però ens atemorim quan veiem el preu que cal pagar. Vaja que en el fons creiem que és pot fer la truita sense trencar els ous. No deixem de ser o tenir mentalitat de petits burgesos. Ep, que no és per fer sentir culpable ningú (la culpabilitat la pitjor eina de domini del poder). Sols és una constatació o un fet a tenir en compte. Potser en el fons vivim massa bé per fer cap revolució. Perquè això és una revolució, encara que les suposades esquerres de pa sucat amb oli no ho vegin ni vegin que la contradicció principal és imperialisme/antiimperialisme. No ho fem per "patriotisme" sinó perquè aspirem a un món millor.

Potser l'ANC faria bé en organitzar expedicions a Rojava o Chiapas que intenten un canvi de veritat i emmirallar-se menys amb els que han acabat membres d'una UE tant mesella que ni ha sabut gestionar bé la pandèmia i sols serveix als interessos dels falsos estats-nació i les grans corporacions. Potser és que ens assemblem massa a aquests segons i poc als primers (i no vull deprimir a ningú).

Per cert un vaixell de Zapatistes de Chiapas arribarà a Europa a mitjans de juny i sembla que volien fer escala a Catalunya. L'ANC en sap alguna cosa? Si no és així estaría be enterar-se'n i si no s'ha fet convidar-los a casa nostra. Segur que ens transmetrien noves energies i la il·lusió dels que porten més de vint anys sense defallir i fent coses (això que ens agrada tant als catalans).

Una forta abraçada a tots/es.

Ha arribat el moment

"HA ARRIBAT EL MOMENT" 

Quan tu mateix has esdevingut el teu millor amic.

Quan la solitud ha esdevingut la teva millor companya. 

Quan ja t’has après a estimar com a qui més has estimat. 

Quan ja has après a saber qui ets i no t'espanta. 

Quan per combatre el fred ja no et cal cap abric. 

Quan cap dels dards que t’arriben ja no et danya. 

Quan després de romandre massa temps assegut t’has aixecat. 

Quan ja et pots desprendre d’aquella crossa que t'aguanta. 

Ha arribat el moment de mirar amunt i veure el cel. 

Ha arribat el moment de mirar endavant i veure l’horitzó. 

Ha arribat el moment de mirar a terra i trepitjar fort. 

Ha arribat el moment de caminar sens mirar enrere. 

Ha arribat el moment de decidir entre la fel i la mel. 

Ha arribat el moment de no témer el dolor. 

Ha arribat el moment de no témer la mort. 

Ha arribat el moment de superar qualsevol barrera. 

Llavors pots començar a córrer sense por de caure. 

Llavors pots reflectir la teva llum a qui t’envolta. 

Llavors pots agafar carrera per emprendre el vol. 

Llavors és hora de començar a estimar sense cap temor. 

Llavors ja et pots saciar sense necessitat de beure. 

Llavors ja ets capaç d’escoltar a qui t’escolta.

Llavors ja pots caminar per la foscor sens sentir-te sol. 

Llavors ja és hora d’arriscar sense cap por.

Francesc Marcé i Puig

3 de maig de 2021

El pare i la consciència de la mort

Feia almenys quatre anys que li havien diagnosticat una insuficiència cardíaca. Però se n'havia anat sortint força bé amb el seu sintron o el que fos aquella mandanga que li receptaven. Feia una vida totalment normal i tenia, com és diu popularment, el cap molt clar als seus noranta dos anys. Des de què s'havia mort la mare però, dos anys abans, havia canviat totalment. S’havia convertit en una altra persona. L'havia envaït una certa melangia, una mena d’enyorança immensa. De tant en tant donava un cop de puny a la taula emprenyat amb la nova situació. Negant-se a acceptar-la. Com diu el tòpic, li mancava literalment l’altra meitat. Si, perquè el pare i la mare eren realment un cas estrany i poc comú avui dia. Eren dos en un. Ho feien tot junts. I ell sobretot, després de seixanta anys de matrimoni (la mare va morir el dia que els anàvem a celebrar) seguia enamorat com el primer dia. La prova és que, després de la mort d’ella i fins la seva, li va escriure tres llibres de poemes. El pare sempre havia escrit poemes.

He dit que va canviar però, com també s’acostuma a dir, en gran mesura va ser a fi de bé. Si, perquè, a part de la vena creativa, es va convertir en una persona més sensible. Més emotiva. Més empàtica o potser més necessitada d’afecte. Força comprensible si n’havia perdut la font d’on el bevia. La meva relació amb ell sempre havia estat complexa o si es vol ambivalent. Podríem dir que tenia dos vessants molt diferents. La vessant emotiva i la racional. L’emotiva més conflictiva, sobretot feia anys que més per part seva que meva. Jo solia pensar o dir que qui no havia superat el complex d’Edip era ell. Però, al marge d’això, jo mai l’havia vist com una persona gaire emotiva. Potser ho era quan jo era nen però no ho recordo així. L’emotivitat li tocava a la mare, suposo que responent al repartiment de rols tradicional augmentat amb allò de què se suposava que les dones ho eren més.

La vessant racional era però molt diferent. Hi havia crec jo una mena de respecte mutu. I per a mi, tot i els enfrontaments que havíem tingut i fins alguna època de distanciament, sempre havia constituït un punt de referència. Queda malament dir-ho per algú que se les dona d’autodidacta i en gran mesura ho és, però sempre havia estat un exemple a seguir. O si es vol un model de qui seguir les passes, encara que no fos estrictament en els mateixos àmbits. Potser era simplement qüestió d’herència i que tots dos teníem un mateix neguit que ens feia no parar de cercar nous horitzons intel·lectuals o creatius. També era el “Google” personal de llavors, doncs quan no sabia quelcom de fets passats o d’una paraula en català, la sortida sempre era trucar-lo a ell, que no fallava mai i t’ho aclaria. Suposo que també era una bona excusa per no perdre el contacte i que ens satisfeia a ambdós. Malauradament aquesta mena de relació amb “els grans” actualment quasi ha desaparegut.

Però sorprenentment i de manera agradable la vessant emotiva va canviar en morir ella i quedar-se sol. Quan ens trobàvem, molt més sovint que fins llavors, a casa seva per exemple després de dinar junts, feia una cosa que no devia haver fet des de què jo era infant. Asseguts l’un al costat de l’altre, m’agafava la mà i la mantenia agafada. En part resultava estrany. No arribaria a dir que incòmode perquè no era així, sinó més aviat reconfortant. Però estrany si que ho era. Ho feia com qui no fa res. Com si no ho fes. Com si ni ell ni jo ens n’adonéssim. Com si no ho estigues fent, doncs la conversa fluïa normalment com si tot fos igual que sempre, o fins i tot millor. Potser precisament per aquest fet, conscient per totes dues parts, però que jugàvem a fer com si no ho fos i mai vam explicitar. Recorrent a un altre tòpic (que útils són sovint els tòpics) podríem dir que aquells dos anys, fins que va morir, em vaig retrobar amb el pare. O si es vol ens vam retrobar, doncs va ser el seu canvi d’actitud el que ho va provocar.

Ell va morir a l’octubre i crec que va ser a l’octubre mateix o poc temps abans quan els fets es van precipitar. Estava força bé i va tenir una pneumònia que va obligar a hospitalitzar-lo. Se’n va sortir i va tornar a casa. Parlo de memòria. Al cap de molt poc temps, un cap de setmana que el vaig anar a veure vam dinar tranquil·lament a casa seva. Tot semblava normal i en ordre. Ell explicant aquelles histories de joventut que havíem sentit un milió de vegades, com tendim a fer tots quan ens fem grans. No recordo els tempos amb precisió però va ser molt immediat. Potser l’endemà mateix em van avisar que tornava a estar hospitalitzat amb pneumònia. El vaig anar a veure a la tarda. El que em vaig trobar ja era ben bé una altra cosa. Res a veure amb el cap de setmana recent. Em van fer entrar abillat com un astronauta. Ni ens podíem imaginar els temps actuals de pandèmia, però ja devia ser-ne com un presagi. Amb mascareta, crec recordar, i vestit estèril i sobretot guants de làtex. Això va ser el pitjor. Me’l vaig trobar que no era ell. Estava en un estat difícil de definir. No se si perquè estava molt sedat o per causa del que li passava. Segurament per causa de la sedació. No estava jo com per preguntar-ho. Ni se’m va acudir. Però si era així, vist ara, maleïts els metges que per evitar-li dolor, li van manllevar en gran mesura la darrera experiència d’aquest mon. La de la pròpia 

mort. Quan em mori jo que no m’evitin cap dolor si us plau. Que em deixin experimentar amb claredat la darrera vivència de la meva vida.

He dit dues coses que cal precisar. Una quan he recalcat que sobretot guants de làtex i l'altra quan he dit que el van privar de la seva darrera experiència, però en gran mesura. És a dir no del tot. La qüestió dels guants és fàcil de comprendre. Ell estava pràcticament inconscient però amb petits moments d’un cert grau de consciència. I aquest cop vaig ésser jo qui li va agafar la mà, però amb els maleïts guants que m’impedien notar la seva pell i que ell percebes la meva. Quina calidesa més freda. Quin contrasentit. Hi vaig estar molta estona. O així m’ho va semblar. 

Ell quan tornava en si, un cop em va dir “ets el Cesc oi?”. En un altra moment va fer com un crit ofegat i se’n va adonar, doncs tot seguit se’n va sorprendre. I ara ve el que aclareix perquè no li van privar del tot dels darrers moments. Va ser el que em va impressionar més de tot. Allò que 

m’ha quedat més gravat. Va sortir un moment del seu estat de somnolència. D’aquell estat que et feia dubtar de si sabia què passava o no. No crec que fos un acte reflex. No sé fins a quin punt era conscient del que va dir. Però havia de ser-ho, doncs sinó no ho hauria dit. No sé fins a quin punt va ser una certesa o una casualitat. Tendeixo a pensar el primer. Que va ser una mena d’insigth. Com una revelació. Un fer-se càrrec plenament de què estava passant. Sempre em quedarà el dubte de si estava fora de la realitat i sols connectava esporàdicament o de si quan era difícil contactar-hi en realitat era més conscient del que semblava.

De cop va incorporar-se i mirant-me o no, era difícil de saber, va dir en veu alta: “em moriré!”.

En aquell moment no els hi vaig donar tota la importància que tenien a aquelles paraules. Ni 

recordo què li vaig respondre o si vaig fer-ho. Però quasi segur que vaig dir el que tendiríem a dir tots en una situació com aquesta. O sigui quelcom com ara “pare no diguis això”.

Va ser l’endemà al mati, ja a casa, quan en vaig copsar tot el seu abast. Quan em van trucar per 

dir-me “el pare és mort”. No ho he preguntat mai però suposo que vaig ser la darrera persona propera que el va veure viu, però això sí que no té gaire rellevància.

Nota: El pare va morir el 9 d’octubre de 2014. Li faltava un mes per fer noranta tres anys.

Ceràmica Bellvitge

El meu pare Francesc Marcé i Sanabra i dos companys, en Marià Riera i en Valentí Julià, van crear cap a principis dels cinquanta la Ceràmica Bellvitge, a l'Hospitalet de Llobregat. Va durar forces anys. No tant perquè fos un gran negoci, com perquè gaudien d'allò més amb el que feien i amb la companyia mutua. Tenien una predilecció especial per les peces d'inspiració africana. Però també van fer coses més diverses. Van arribar a fer fins un joc d'escacs amb unes peces força ben trobades i originals. Recordo que quan es va inventar l'antecedent directe de la "marca Espanya" amb el boom turístic se'n van aprofitar inventant-se i fent uns "Sols d'Espanya" que van tenir força sortida. També van fer peces d'art sacre, com pantocràtors.
El taller era a un local atrotinat al final de l'eixida de casa l'avi. Sempre amb la ràdio posada. Jo hi anava sovint de crio doncs s'hi respirava un caliu especial. Els trobava a ells tres i al meu oncle Josep Maria Marcé i Sanabra amotllant les peces, o pintant-les, o envellint-les amb full d'or quan calia, junt amb alguns ajudants fidels que van tenir, com en Lliberto i en Jordi. Al terra del taller s'hi amagaven uns pous impressionants on hi havia el fang tendre. Una menció especial es mereixen aquelles bates que portaven tots, d'un color marró gos com fuig, com de botiguer de l'època.
La gran festa però s'esdevenia en la ocasió de les fornades, que sempre anaven acompanyades d'un bon àpat de viandes cuinades al forn. Tots gaudien amb la manduca.
També van fer, en especial món pare, algunes peces més originals, de creació pròpia, sens inspirar-se en l'art africà o sacre.
A sota se'ls veu quan construïen els dos forns de llenya. A l'altra fotografia antiga treballant  en l'escultura de "El Pelegrí". Un encarrec d'un particular i l'escultura més gran que van fer. Els va portar força maldecaps i enginy poder coure-la al forn. El pare és el de les ulleres. Després es poden veure nou peces d'inspiració africana i quatre personals del meu pare, que conservo a casa.

    

Ens oblidarem dels nostres buits

 

"ENS OBLIDAREM DELS NOSTRES BUITS" 

 Som fulles seques que s’endú el vent.
Som ocells d'ales cremades per el sol.
Som pobres flors marcides sense fruit.
Som simples còdols perduts a sota d'un torrent.
Som meres espurnes foses dins d’un gresol.
Som il·lusions de plenitud plenes de buit.

 
Que fàcilment ens deixem entabanar,
per absurds cants de sirena,
per interessats temors sens fonament.
Seguim als que ens volen escorxar:
“savis” i poderosos de tota mena,
sens preguntar-nos mai què vol aquesta gent.
 
Potser ja és hora de què ens anem despertant.
De negar-nos a ser enduts per el corrent.
De fugir de totes aquestes penombres.
D’aixecar-nos i començar a mirar endavant.
De cercar què hi ha al darrera del que és aparent.
De començar a ser persones i no nombres.
 
Sols així serem fulles verdes contra el vent.
Ocells lliures volant més enllà del sol.
Flors radiants curulles de fruits.
Part de les ones d’un immens torrent.
Espurnes ixents d’un nou i gran gresol.
Sols així ens oblidarem de tots els nostres buits.
 

Francesc Marcé i Puig.

 28 de març de 2021.

Atzar i necessitat

 

"ATZAR I NECESSITAT" 

L’única llei vàlida és la de l’atzar.

Quina il·lusió vana el control de la vida.

Com tot sistema, el món tendeix a l'entropia.

Des de què naixem comencem a agonitzar.

No som res més que canalla atemorida.

No és pas el destí allò que ens guia.

De brot en brot i d'onada en onada.

Som poca cosa més que un pobre virus.

Els vaivens atzarosos ens mouen sens sentit.

No som ni ocells, sinó aus de curta volada.

La nostra història s'escriu en fràgils papirus.

El nostre present es resumeix en un alarit.

L’únic infinit es l’estupidesa humana.

Confonent realitat amb fantasia.

Omplint-nos la boca amb buides paraules.

Creient que un gran objectiu és allò que ens mana.

Pensant que grans fites són allò que ens guia.

Quan ni de les cadenes trenquem les baules.

Sortim d’una vegada d’aquests llots pudents!.

Fem esclatar la nostra ment adormida!.

Revoltem-nos i agafem les regnes!.

Llisquem sens aturador per fortes pendents!.

Escarnim la llei, un cop abolida!.

Omplim de bogeria totes les consignes!.

Francesc Marcé i Puig.
23 de març de 2021

Tres Tannkas d'Hivern

 

 

“TRES TANNKAS D'HIVERN”

 

1/No espero res.

Ni tan sols desespero.

Només un gran pes.

Faig que me’n allibero.

Mataria per un bes.

 

2/Tan sols aïllament.

I aquest bordar d'un gos.

Ben buida la ment.

No hi ha ni un bri de vent.

No se perquè en faig esment.

 

3/De nou m'ha salvat

la bona música ardent.

Del cor dels músics,

penetrant el meu cap.

Això són instints bàsics.

 

Francesc Marcé i Puig

26 de febrer de 2021

Banalització del concepte de Violència

Definicions de diccionari: us de la força per aconseguir un fi, dominar algú o imposar quelcom.

1er ERROR COMÚ: reduir la violència sols a la violència física (agressió), sigui ofensiva o defensiva. Portat al limit: equiparar l'agressió sobre els objectes i sobre les persones.

La dominació s'obté fins més eficaçment per la violència psicològica que per la física. 

Però en aquesta primera banalització, sovint demagògica i manipuladora (o per desconeixement de molts) hi cauen polítics, periodistes, opinadors, "intel·lectuals" i fins la gent que per un motiu o el contrari la condemna o la defensa.

VIOLÈNCIA ESPINA DORSAL DEL SISTEMA:

La teoría marxista distingia 2 mecanismes mitjançant els quals l'estat es manté i es perpetua: Aparells repressius, basats en la força física (policía, exèrcit, etc) i aparells ideològics, basats en l'imposició i perpetuació de l'ideologia dominant (família, escola, esglésies, mitjans de comunicació etc).

La sociologia va introduir un concepte important, el d'anomia (Durkheim), ampliat per altres autors i que implica que en una societat on hi ha una total discrepància entre objectius i possibilitats la frustració i la marginació són la regla.

L'antropologia va aprofondir en la relació entre control i marginació en la relació individu societat, amb els conceptes de sistema de seguretat grupal i individual, dues cares de la mateixa moneda: conductes i actituds esperades de l'individu pel manteniment del grup i aquestes adoptades per l'individu com a forma d'assegurar-se l'acceptació. Quan no és així la conseqüència és la marginació.

La cibernètica va ampliar aquests conceptes en parlar de regulació per mantenir l'homeostasi del sistema i com els subsistemes (individus) acaben actuant de reguladors. Tota perturbació de l'estabilitat ha de ser neutralitzada.

La psicoanàlisi ja havia ampliat el concepte de repressió en entendre'l com un mecanisme psicològic per introjectar les regles del sistema.

MARGINACIÓ = VIOLÈNCIA ESTRUCTURAL DEL SISTEMA

Basaglia entenia la violència com la relació entre poder i no-poder, que porta a l'exclusió del 2on pel 1er.

Aqui novament hauríem de distingir entre les 2 vessants de la marginació: la física i la psicologica (sovint indestriables).

Centrant-nos en Catalunya: 1,7M de persones en risc d'exclusió (privació material severa 400K, 55% societat precarietat -35%- o exclusió - 20%-). 1,1M pobresa relativa. 400K infants en llars pobres. 500K a l'atur. Un 40% d'atur juvenil i els que no cobrant sous de miseria. Te "raó" el conseller quan es queixa que l'esclat juvenil va començar per la detenció de Hasel però ja és una altra cosa.

Però la marginació no sols és la conseqüència física de dominació d'un sistema injust basat en la desigualtat. La violència o marginació psicològica n'és la millor estratègia de control pel seu manteniment.

El nen a la família té com a màxima necessitat sentir-se acceptat i no introjectar les seves normes suposa el contrari, i a l'escola i tots plegats a totes les institucions socials i grups de pertanyença i tots acabem sent agents involuntaris de la violència del sistema, els seus reguladors. L'estrany, el rar, el que no és "normal" sempre és abocat a la marginació. I aquesta societat no para de crear marginats ("inadaptats"). "Rebotats" del sistema, etiquetats d'una o altra manera. 

I finalment, especialment aquest segle, fins a tots als suposats règims democràtics la violència psicològica s'ha convertit en la principal arma de control social. L'estratègia de la por s'ha imposat (i quina por més gran que la por a la mort). Va començar amb la por al terrorisme internacional com a coartada (ara qualsevol acte agressiu és terrorisme). Continúa amb l'explotació de la por amb la pandèmia i després ja apareixerà algun altre motiu pel mateix objectiu. El poder sempre ens necessita dòcils, obedients i si contribuïm a fer-li la feina encara millor.

SI SENYOR CONSELLER SÀMPER. AIXÒ VA MOLT MÉS ENLLÀ DE LA PROTESTA PER LA CONDEMNA D'UN CANTANT. I EXPLOSIONS SOCIALS N'HI HAURÀ MOLTES MÉS.

AQUESTS POLÍTICS A QUI NO PAREM DE VOTAR PERQUÈ NO N'HI HA D'ALTRES NO ES VOLEN ENTERAR QUE EL PROCÉS EN CURS NO VA SOLS D'INDEPENDÈNCIA. ÉS UNA REVOLUCIÓ SOCIAL PER UNA SOCIETAT MÉS LLIURE, JUSTA I IGUALITÀRIA. AQUESTA ÉS LA REPÚBLICA QUE VOLEM.

Pandèmia i pintura: Grosz, actual.

Reflexió breu:

Us recorda algú el quadre de George Grosz de 1920?. Avui segurament no seria "untitled" i li hauria trobat títol. Per exemple?: "Espècimen típic fruit de la pandèmia vírico-político-ideològica-alienant-castradora".

Aforisme: Música /VS/ Política

El minimalisme en música pot ser magnífic. En política sovint suposa conformar-se amb un plat de llenties.

Philip Glass. 84 aniversari. 31-01-2021

Aforisme: Art i Literatura

Potser en art i literatura són els únics àmbits on tot val i tant et pot regalar els sentits com estimular la ment allò més naïf, més retorçat, o més simple.

Henri Rousseau. El somni.

Frida Kahlo. Sin esperanza.

Vassili Kandinski. Black spot.

Aforisme: Pandèmia i post-pandèmia

 Reflexió breu:

Alguns entesos diuen que després de la pandèmia vindran els feliços anys 20 d'aquest segle. El Bosch ja va predir com serien. Mentrestant l'única cosa clara és que, a tots, el cervell ja ens fa pampallugues, com al quadre de Vasarely i tenim ganes de cridar "MeRdA", com al darrer quadre de l'amic Jordi Pericot.

Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies. Panell central.

Victor Vasarely. Vega III.

Jordi Pericot. MeRdA. 1984.

No trobarem a faltar cap somriure. (Bye bye blackbird)

 

"NO TROBAREM A FALTAR CAP SOMRIURE. (BYE BYE BLACKBIRD)"

No tornaran les fosques orenetes.

Mai sabrem què s’ha fet d’aquelles flors.

Tots desapareguts sota una pedra.

Si algun contacte sols emmirallament.

Campi qui pugui, l’únic lema vigent.

Ni alts ni baixos, sols absència d’humors.

Ni odi, ni rancúnia ni passions.

Sols resta tothom indiferent.

Després de l’hivern no hi haurà primavera.

Ni cap esperança ni desesper.

Sols ens queda fer les maletes.

Si tot fos com sempre, sols  plors.

Xaiets rebent de forma complaent.

Ben entretinguts amb foteses.

Ja no hi ha res de transcendent.

Ni crits, ni veritats, ni mentides.

Sols ens alimentem de rumors.

La llibertat ja sembla morta.

Ens controlen el més petit moviment.

El temps ja no reconforta.

Ni espiral, sols un cercle viciós.

Tots amorrats a una pantalla.

Desaparegudes les cares de la gent.

La saviesa popular ens diu

que la paciència és el que queda.

Però no és paciència, és resignació.

Potser la merla es quedi al seu niu.

Els contes només són per la canalla.

Els plors per qui se sent melangiós.

Mai més sols ni ploraners com el desmai.

No esperarem un nou toc de queda.

Deixarem que se’ns endugui el vent.

Marxarem sud enllà dient com la cançó:

Bye bye blackbird, blackbird bye bye.

 

 

Francesc Marcé i Puig

24 de gener de 2021. 

 

SPLEEN: 5 POEMES MELANGIOSOS. Videoclip. Poemes recitats.

 

Fa 5 mesos, quan vaig publicar el videoclip amb el poema de Violeta Parra, ja vaig avançar que tenia previst aquest projecte més complex i l’ajornava. Ara l’he dut a terme i aquí el teniu. Aquests poemes ja han estat publicats en aquest bloc.

El concepte de “Spleen” prové del romanticisme. El va popularitzar Baudelaire que, al seu llibre “Les Fleurs du Mal”, va escriure quatre poemes amb aquest títol i jo li vaig manllevar a ell per titular aquests cinc poemes. Quatre escrits el 2010 i el darrer el primer que vaig escriure aquest passat any 2020 que, en certa manera, tancava un cicle i al que van seguir 23 poemes més de caire molt diferent, també publicats aquí.

El concepte de “Spleen” en grec i en anglès denota la melsa, vinculada antigament als humors i, en aquella època, que no s’usava amb menyspreu ans el contrari, feia referència a l’estat de melancolia indefinida o angoixa vital, tant sovint font d’inspiració poètica.

No són "aptes" per a "depressius" (o potser sí, doncs els podria ajudar veure que altres han experimentat sentiments com els seus). Si aquest és el vostre cas i aguanteu fins el darrer poema, potser us ajudin a substituir la desesperació per una lucidesa "emprenyada". 

Nota al marge (o no tant):

La primera versió d'aquest clip, en ser publicada a YouTube ahir, va ser bloquejada per WMG (Warner) i/o el totpoderós  algoritme de YouTube, per incloure a l'inici la magnífica canço Walk on the wild side de Lou Reed. Pobre Lou fins mort se n'aprofiten les discogràfiques (Ell segur que no i els descendents ho dubto. Crec que no tenia fills). Fins ara si hi havia drets d'autor sols feien constar a qui corresponien i jo no en podia treure guanys. 

He substituït la peça pel Ricercare a 3 de Bach, ja utilitzat a un altre clip, doncs no tenia ganes de jugar a la ruleta russa. Per cert, YouTube (aquest bloc també!) forma part del conglomerat (Gran Germà) Google (Alphabet), que ens controla a tots i fa anys que ens té agafats pels dallonses. Fins ara amb el caramel de la gratuïtat, tot i que vengués les nostres dades al millor postor, inclosa la NSA del premi Nobel Obama. Edward Snowden ho va deixar clar. Ara no en té prou i a partir del juny començaran les limitacions i el cobrament pel que era "gratuït", quan ja som més de 1500 milions que en depenem. Sabíeu que les empreses de les xarxes són de les més beneficiades amb la Covid?. Però tota aquesta porqueria de les xarxes i Internet és mereixeria un article monogràfic i ara no toca, com deia l'honorable (ai no, que ja no ho és).

    Enllaç al videoclip de You Tube:

    Spleen: 5 Poemes Melangiosos. Recitats per l'autor. Videoclip. You Tube

        

        Flor Natural. Jocs Florals Infantils. L'Hospitalet, 1967.

Mai m'he considerat poeta. Poemes del segle XX i el XXI (I uns quants contes)

Recull de 127 poemes i 35 contes, escrits entre el 1969 i el 1980  i en diferents moments del segle actual.

 Nota: Podeu obrir i descarregar el llibre clicant al títol.

Jo no sempre he sigut sols algú amb ànsies de caràcter científic en el camp de la comunicació humana, o un apassionat de la política o de la música. Els lectors d'aquest bloc ja ho sabeu.

He passat per fases o èpoques, en que els meus interessos han estat molt diversos. Aquestes fases sovint han passat i s'han acabat, les he donat per tancades. He arribat fins quasi a oblidar-les. Però des de fa ja uns quants anys, sigui per l'edat o una serie de circumstàncies que m'hi van portar, he anat fent una mica "d’arqueologia" de mi mateix, o en definitiva arqueologia de les vivències de moments viscuts al meu passat. Aquest bloc n'és el millor exponent. El fet de què afortunadament sempre he tingut per costum no llençar res m’ha facilitat la feina.

Com deia l'Edith Piaff "Je ne regrette rien..."; no renuncio, ni m'avergonyeixo, ni em penedeixo de cap d'aquestes etapes.

Segurament no us podíeu imaginar que entre els tretze i els vint i dos anys, aproximadament o fins quasi el final dels setanta, jo també vaig gosar jugar a fer de poeta i fins escriure un quants contes. (Alguns els vaig publicar aquí). Curiosament, quasi igual que Arthur Rimbaud. No és que m'hi vulgui comparar, pel que fa a la qualitat, però les edats coincideixen més o menys, així com la bogeria, la disbauxa, l'esperit anarquista, bohemi, llibertí, cercador d'experiències. Vaja que m'identificava amb el personatge i encara avui m'inspira força simpatia. Tots dos abandonarem la poesia i la literatura molt joves; ell per dedicar-se a traficar amb armes i jo per dedicar-me a traficar amb les idees.

Vaig tenir la sort de tenir un pare que si que sempre va escriure poesia i de ben petit ja em va ensenyar els fonaments de la mètrica i la rima. De molt nano ja vaig escriure algún primer conte bastant impresentable i alguns poemes molt elementals. No sols vaig escriure poemes. Entre els anys 73 i 76 vaig escriure una serie de contes curts, però menys que poemes, dels que en conservo 35 (segurament tots). N’incloc 32 al final, més 2 de l’any 80. El 2009 en vaig tornar a escriure un altre amb què clouré aquest llibre. Abans dels 70 també havia escrit un conte llarg de 30 pàgines i una novela curta de 90, però que crec sincerament que no valen la pena i em fa molta mandra rellegir sencers. Als 13 anys em vaig presentar per primer cop a un premi, els Jocs Florals Infantils de L’Hospitalet, amb un poema dedicat al meu primer amor platònic i vaig guanyar la Flor Natural. El conservo, però no el poso aquí doncs considero que està bé com a record i prou.

Mai m’havia presentat a res ni ho he tornat a fer. De fet els poemes sempre els vaig escriure per a mi, com quelcom íntim i personal, o com a molt dedicats a alguna noia de qui m’havia enamorat i a qui si que els hi vaig donar. Sempre van tenir una certa funció terapèutica, de treure fora quelcom que portava a dintre i necessitava sortir. En realitat acostumen a expressar sentiments o impressions, relacionats amb el meu estat d’ànim, o amb vivències que me’ls han provocat. Conte en vaig publicar algun, traduit al castellà, a la revista del gremi d’Ebenisteria, que em van encarregar, vaig crear i me’n vaig cuidar entre el 1974 i el 76, mentre va existir. Vaig aprofitar per “colar-los-en” 3.

Conservo 60 poemes, la majoria agrupats en dos volums escrits a màquina sota el títol de «Una cosa per a cada instant...Molts instants per a cada cosa», que arrenquen des dels setze anys, l’any 1969. Ho sé perquè 9 d’ells també els tinc escrits a part i datats. Els dos volums no porten dates. Dubto que tots els escrivís el mateix any però no ho puc descartar. He trobat també un llistat numerat de 81 poemes, que inclouen molts d’aquests, però 21 no els he pogut localitzar. N’incloc aquí 50. Després he pogut agrupar tota una serie de poemes especialment de la primera meitat dels anys 70. Total uns 50 dels anys 70. N’incloc aqui 42.

Posteriorment vaig deixar d’escriure poesia i contes. El 2003 vaig esciure un poema i el 2009, any que vaig iniciar aquest bloc, i el 2010 vaig tornar a escriure 10 poemes i un conte, que aquest cop si que vaig publicar aquí al bloc. Cap el 2010 vaig fer una cosa que em va marcar. Vaig llegir en francès «Les fleurs du mal» de Charles Baudelaire, un altre bohemi llibertí, i per a mi va ser tot un descobriment, tant pels temes, molt propers als meus, com formalment en descobrir una mètrica i una rima molt més elaborades que les habituals, que em va servir d’inspiració ja en alguns poemes posteriors.

I justament aquest any 2020, després de 10 anys de no escriure’n, n’he tornat a sentir la necessitat de fer-ho. Vaig començar el 15 de maig amb un poema titulat Spleen V, títol que llavors li vaig manllevar a Baudelaire i amb el que vaig tancar un cicle. I després n’he escrit 23 més, molts d’ells també deutors de la seva tècnica poètica. M’han anat brollant espontàniament i de forma continuada, la majoria concentrats en 4 mesos (d’agost a novembre). I com em succeia sempre, un cop escrits he experimentat una sensació de benestar, pau o tranquil.litat, de feina acomplerta. Si voleu, com si m’hagúes tret un pès de sobre, com si hagés avançat una passa més d’algún camí. En total doncs 35 poemes del segle XXI. 

El llibre consta doncs de 127 poemes i 35 contes curts.

En conjunt en trobareu de millors i pitjors i fins d’estils bastant diferents. A mi m’ha passat llegint poetes o escriptors de debò. Només que en trobeu uns quants que us facin pensar jo també he sentit o he pensat això o quelcom semblant, jo també m’he sentit així i m’hi veig reflectit, ja em donaré per satisfet. Espero que en gaudiu. Com fem tots amb la poesia, fullejeu el llibre i llegiu aquells poemes i contes que us cridin l’atenció, a la cacera d’algun que ús faci dir: «aquest estava bé» o «aquest m’ha agradat».

Una altra Tannka

 

"TANNKA"

 

 

Tothom tancat,

dins la seva bombolla.

Un coll d’ampolla.

Ni trist, ni enfadat.

Ni crostó, ni molla.

 

 

Francesc Marcé i Puig.
17 de novembre de 2020