Avui he descobert Schubert a l'Auditori (i una cosa que ja sabia)

AVUI (per dissabte 19) HE DESCOBERT SCHUBERT a l'Auditori i una cosa que ja sabia. I us en poso un trosset de "La mort i la donzella" (quartet de corda nº 14 en re menor) interpretat pel Quartet Modigliani. Quina meravella!. 2 violins, una viola i un violoncel, pura passió. 

Avui vull opinar de música. Una disciplina que no he estudiat mai ni mai he sabut tocar cap instrument. En sóc doncs un analfabet, o no, doncs la porto escoltant, descobrint i col·leccionant des de fa 55 anys sense parar i m'apassiona. Si més no un melòman si que ho sóc i diuen que l'experiència és un grau. Segurament diré algunes bestieses. Procuraré no fer-ho i com a molt no passaran de ser les meves opinions. I si més no les xarxes tenen això. Que tothom pot opinar encara que no en tingui ni puta idea, que són la majoria.

Jo tinc i conec moltíssima música i contínuament en descobreixo de nova, tot i que lògicament sempre ets deixes coses. Els que em coneixeu segurament sabreu que sols a Spotify hi tinc més de 500 músics i quasi 14K peces, no sabria enumerar de quants estils i orígens diferents, sovint inclassificables.

Dins del camp de l'anomenada música clàssica m'encanta sobretot tota la barroca i també els compositors més coneguts del XVIII i el XIX.

De Schubert lògicament en coneixia l'existència, però mai m'havia inspirat curiositat. Nascut a final del XVIII i mort de sífilis als 31 anys a principi del XIX. Alumne de Salieri el "suposat" assassí de Mozart. Avui m'ha fet vibrar a mi i a tot el públic. Segur que els intèrprets n'han estat en part responsables. Melodia, harmonia i sobretot ritme i passió a dojo. El resultat, després de 3/4h de gaudiment, 10 minuts aplaudint i han hagut de sortir 4 vegades. Ja tinc un altre músic per anar descobrint en calma.

La cosa que ja sabia me l'ha confirmat l'altre quartet (mateixos instruments). No en diré el nom doncs segur que tots/es són virtuosos, que han estudiat anys de conservatori i sols és la meva opinió de la música i no d'ells. Tampoc diré el nom dels compositors de les 2 peces, autors d'aquí, del XX i el XXI respectivament, doncs segurament són genis a qui no arribo a la sola de la sabata.

Però exceptuant Carl Orff,  Ravel i crec que quasi ningú més, doncs Dvorak va morir el 1904 i Grieg el 1907, sempre he considerat que l'anomenada música clàssica és va acabar el XIX. I tot això de la música dodecafónica, atonal o dissonant (la dissonància en psicologia és un problema d'adaptació) era una presa de pèl, o quelcom tant elitista que sols l'entenen ells. Al cap i a la fi a tota la música clàssica a què m'he referit, grans autors sovint recollien o s'inspiraven en músiques o cançons populars. I en aquest sentit sempre he considerat que l'autèntica música clàssica del segle XX, és la música popular tant rica i variada, i la gran difusió, globalització i processos de fusió a que ha donat lloc, des de la fàcilment classificable a la inclassificable. 

Per resumir en alguns exemples generals, des del blues, que desemboca en el rock i el pop i totes les infinites derivacions, fins al redescobriment, difusió i "barreja" amb les anteriors de tota la música popular o folk d'Europa, Assia, Àfrica i América. I si volem citar 3 casos de música "estranya" i inclassificable diferents, però que és un plaer escoltar, tenim Philip Glass, la Penguin Café Orchestra i Pascal Comelade, entre moltíssims altres.

Però és que la 1a peça d'avui del 2on quartet de corda (autor del XX), suposo que atonal, doncs cadascú anava per lliure, no hi havia ritme ni melodia ni harmonia, de 1/2h, ha sigut infinitament avorrida i m'ha sonat com un orgue de gats. No he aplaudit i el públic quasi gens. La 2a peça (autor del XXI), igualment avorrida, almenys "sonava més a música" i tots hem aplaudit, suposo que pel contrast amb l'anterior, però ni de lluny com a la interpretació de Schubert.

En definitiva un vespre musical molt instructiu i en un sentit o altre una experiència interessant.

Aquest darrer mes no em puc queixar del meu aprenentatge i gaudiment musical. He sentit un duet de violí i contrabaix interpretar músiques del món, un grup de bluegrass, i un intèrpret i després una colla tocant Handpan, un instrument que no havia sentit mai, i avui descobert un clàssic magnífic com Schubert, que tenia pendent, i sentit en directe aquesta música contemporània que ja considerava poc interessant i se m'ha confirmat.

Amb covid i tot he sentit més música en directe que mai i mireu que és difícil!
Animeu-vos a buscar ocasions de sentir-ne, encara que suposi un esforç, perquè al final almenys, encara que tot faci pudor, sempre ens queda la musica, com cantava el malaguanyat Aute, de qui també sempre és un plaer escoltar les seves cançons desbordants de sensibilitat.

Us mostro 3 fragments de "La mort i la donzella", pel Quartet Modigliani

Cul de Sac

"CUL DE SAC"

Quan tot i saber que sols és real la solitud,

et resisteixes al teu destí d'ermità.

Quan després d'anys d'esperar res de ningú,

no et resignes a renunciar al caliu dels altres.

Quan després d'anys de renunciar a tota esperança,

encara et resta l'esperança d'un afecte correspost.

Quan malgrat tot estar en contra no vols canviar d'actitud.

Quan de fet cap d'aquests intents del tot et delità.

Però malgrat el teu autoengany encara esperes algú.

I segueixes de boig cercant per tots els antres.

Quan malgrat l'oblit encara cerques una aliança.

Quan ximple de tu vas creure la vida haver recompost.

Quan tens clar que la única sortida és trencar-ho tot.

Fugir ben lluny i oblidar-te d'aquest passat ja mort.

Quan ja no saps què s'ha fet d'aquelles flors.

Però no ets prou fort per tirar al dret i restes en la dissort.

O és que no saps com fer-ho doncs ets un estaquirot?.

O és que ja son massa esforços aclaparadors?.

Potser sols et resta esperar sens esperar res.

Deixar per fi de témer-lo i fondre's en el buit.

Buidar la ment de cabòries i el cos de cap desig.

Deixar de fer esforços i de portar cap pes.

Deixar d'esmerçar-se per degustar cap fruit.

Moure's per rodalies i no intentar ser al mig.

Però per desgràcia ja és tard per fer-se budista.

I seguiràs donant voltes al cercle viciós de tu mateix.

I seguiràs somiant en la teva particular utopia.

Movent-te sens parar en un circ de més d'una pista.

Cremant inútilment energies amb escreix.

Esperant descobrir la porta algun dia.

Francesc Marcé i Puig
13 de setembre de 2020

Descuidar la Salut Mental pot ser Pitjor que la Pandèmia

Alguna d'aquestes autoritats tant responsables, que tant es preocupen dels rebrots, i sols se'ls acut tallar la socialització i les sortides, ha tingut en compte que el problema de salut mental pot ser (ja ho està essent segons les dades) més greu que la pandèmia?. I si continuem així anirà en augment. No és una qüestió menor. És fonamental.

En comptes de restringir la socialització anul·lant festes majors, concerts, actuacions i activitats col·lectives bàsiques per la salut mental, no tenen prou imaginació o interès per promoure-les al màxim, pel bé de tots, buscant solucions imaginatives en què es mantinguin les mesures de seguretat necessàries (ja s'ha fet amb èxit però molt poc)?. No és tant difícil si hi ha voluntat.

Els preocupen i prohibeixen activitats socials i culturals i no els importa que anem atapeïts als transports públics! És estupidesa o hipocresia? La salut mental no és part de la salut general? Son uns irresponsables o ignorants o se'ls en fot?.

Doncs només que pensin, ja no per la gent (cadascú de nosaltres), si no per l'economia, que si un 65% de la població o més, acaba de baixa psiquiàtrica (una proporció infinitament major que la d'infectats) l'economia llavors segur que se'n va a la merda. I una depressió no es supera en setmanes (no se'n mor si no et suïcides) sinó que dura bastant més.

Si les autoritats són inútils, substituïm-les per unes altres amb sols 2 requisits: 1/Que tinguin una visió de conjunt i a llarg termini i no es limitin a tapar forats. 2/Que recuperin el lema del maig del 68, ara més vigent i necessari que mai: "La imaginació al poder!".

Si no segur que no ens en sortim ni a curt, ni a llarg termini. Les conseqüències indirectes socials i psicològiques de la pandèmia i la mala gestió de tot plegat, seran (ja son) molt pitjors que la pandèmia mateixa. Les relacions humanes, la interacció i el lleure compartit són bàsiques per la salut mental. No n'hi ha prou amb assessors epidemiòlegs (a qui tampoc fan cas). També calen psicòlegs, psiquiatres, sociòlegs i antropòlegs.

Article d'Eduard Vieta, cap de Psicologia i Psiquiatria del Clínic: El 65% de la població té símptomes d'ansietat o quadres depressius.

http://www.elpuntavui.cat/societat/article/1841427-el-65-de-la-poblacio-te-simptomes-d-ansietat-o-quadres-depressius-a-causa-del-confinament-per-la-covid-19.html

Avui Estic Cansat D'estar Cansat

"AVUI ESTIC CANSAT D’ESTAR CANSAT"

Que cansat estic de planyem per la solitud.

Que cansat estic d'esperar res dels altres.

Que cansat del desig mai del tot acomplit.

Que cansat de mantenir amb esforç la flama viva.

Que cansat de voler atrapar instants amb incertitud.

Que cansat de la il·lusió de compartir amb un nosaltres.

Que cansat d'obtenir per resposta sovint el despit.

Que cansat seguir esperant cap alternativa.

Potser és que ja ha arribat aquell moment de dir prou.

Potser és que ha arribat el moment d'engegar-ho tot a dida.

D'oblidar un sol que no crema i una pluja que no mulla.

Ja n'hi ha prou d'aigua que no sacia i foc que no escalfa.

Potser és que ha arribat el final d'un cicle que ja es clou.

Potser és que ja és absurd seguir preguntant-se per la vida.

Seguir pendent de si l'arbre la tardor desfulla.

Seguir pendent del principi de l'omega i la fi de l'alfa.

Potser ha arribat l'hora de fer un salt sense trapezi.

Potser ha arribat l'hora de cercar noves fites i fronteres.

Potser n'hi ha prou de seguir intentant omplir el buit.

Si no ho faig ara ja no hi seré a temps.

Ja n'hi ha prou de patir per l'estima o el demèrit.

És el moment de descobrir altres atmosferes?.

Ben lluny de tota presència i de tot bruit.

Perdre's en la intensa pau d'un desert immens.

Francesc Marcé i Puig

2 de setembre de 2020

Poema d'una tardor prematura.

El Virus és la Realitat

"EL VIRUS ÉS LA REALITAT" 

Ara portem mascaretes.

Ara mantenim distàncies.

Ara percebem lluny els altres.

Com si això fos novetat.

Quan aquesta és la quotidiana realitat.

Si és pura il·lusió el nosaltres i el vosaltres.

Si amb prou feines de l'altre captem fragàncies.

Si nosaltres sols mostrem caretes.

Ens sembla irreal aquesta realitat.

Però el nostre món és pura fantasia.

Fantasia el jo fals i inventat.

Fantasia la imatge de l'altre.

Fantasia el límit entre obert i tancat.

Si el contacte és simple ironia.

Si cadascú viu en el seu claustre.

Si tot el nostre món és mera futilitat.

Francesc Marcé i Puig

22 d’agost de 2020

Què ens queda del segle XX?: La Música!

 Avui vull expressar breument una idea, que ja havia cavilat fa temps, i m'ha semblat una bona ocasió per comentar.  

El segle XX potser ha estat dels pitjors de la història de la humanitat (Primera  i Segona guerres mundials, infinitud de genocidis) i alhora amb grans moviments utòpics degenerats en distopies (revolucions russa i xinesa) o fracassats o anorreats pel sistema (moviments de protesta de Berkeley dels 60, moviment hippie -tots 2 molt lligats a la protesta contra la guerra del Vietnam-, i maig francès del 68). 

Vull ressaltar especialment, no sols perquè és l'època que vaig viure, sinó perquè suposen un renéixer de l'esperança de canvi, tant enfront de la barbàrie del sistema, com també de les utopies distòpiques, tota l'etapa dels 60 i 70. Suposen una època d'una creativitat desenfrenada tant en el camp intel·lectual (en el sentit genèric del terme d'esperit crític del sistema i compromès), només per citar-ne uns pocs entre dotzenes: Sartre, Marcuse, Foucault i Chomsky (l'únic viu i digne d'aquest qualificatiu). 

Però no sols de persones sinó de moviments que abastaven des del camp de l'art als de l'anàlisi i crítica de les relacions socials (micropolítica). Per citar-ne 3 de diversos: des del situacionisme, a l'anàlisi institucional o l'antipsiquiatria. 

Però també un fenomen creatiu extraordinari i únic, que és en el camp de la música popular, d'estils molt diversos, amb infinitud de grups i músics d'una gran qualitat, alguns de curta durada (no les seves obres), però molts d'ells que han perdurat i perduren. Potser l'única globalització positiva o el més positiu de la globalització, en posar en contacte i donar a conèixer músiques d'arreu del món. I si em preguntessin o ens preguntessin potser diríem que el millor i encara viu d'aquest segle, fruit d'aquella dècada prodigiosa. 

No em posaré a fer-ne un llistat doncs no acabaria i a la majoria els coneixem i encara en gaudim tothom. No pretenc fer una historia del segle, però m'ha portat a aquesta reflexió tornar a escoltar Tracks del Boss Bruce Springsteen, que s'ha guanyat un lloc destacat entre tots aquests grans, amb la seva música, movent-se entre el rock i el folk, i com a poeta cronista de la seva/nostra societat. 

Amb Tracks, va fer fa 22 anys el que cap d'aquests músics ha fet mai. Regalar-nos de cop 66 cançons que podrien ser l'obra reeixida de tota una vida, rescatant més de 20 anys de cançons que s'havien quedat arraconades, la majoria inèdites i alguna versió diferent d'alguna coneguda. Presentat amb una capsa d'un disseny exquisit amb 4 discos i un llibret amb fotografies i les lletres de totes les cançons.

Aquí teniu els 4 discos sencers, per qui els vulgui gaudir (amb 3 peces extra), Springsteen de "pura cepa", que també es pot trobar sencer a Spotify.

Enllaç:

Tracks sencer a YouTube. Bruce Springsteen.

A Mi M'agrada Regalar

"A MI M'AGRADA REGALAR"

A mi m’agrada regalar

Regalar les meves vivències.

Regalar tot allò que faig. 

Regalar la meva feina.

Potser a algú li pot agradar. 

O li pot servir com a eina.

No és que cerqui audiències. 

Regalar els poemes que faig i refaig. 

Regalar la música que escolto, 

descobreixo i col·lecciono.

Potser a algú també li donin un goig. 

Regalar els llibres que he escrit. 

Regalar la meva companyia. 

I a vegades penso que estic boig. 

Doncs sovint la resposta és l'oblit.

Sóc pallús i no me n'adono? 

Es bé escàs l’empatia? 

Fa malfiar no esperar res a canvi?

Fa sentir-se en deute a qui ho rep?

Sols concebem mercaderia?

Mai he esperat gratitud. 

Sols que ser ignorat si que decep.

Quan sols cerques companyonia

I ni tan sols reps acritud.

Em nego a acceptar que en aquest món. 

El plaer de donar i rebre tingui un preu. 

I si no és així sigui malvist. 

Jo encara crec en l’Home Nou. 

En relacions no alienades. 

On n’hi hagi prou amb la pròpia veu. 

On no tot depengui d’un sou. 

On hi càpiga allò imprevist. 

On compartir no sigui endebades. 

Sinó un gran gaudir on el jo es fon. 

Francesc Marcé i Puig 

15 d’agost de 2020

1er poema escrit directament al mòbil, començat a una terrassa sens bolígraf ni paper. 

Que Fugissera és la Vida!

"QUE FUGISSERA ÉS LA VIDA!" 

Que fugissera és la vida!

Perquè se'ns escola entre els dits?.

Fruïm amb delit per cada instant,

que s'esmuny sens la fruïció acomplida.

Perquè els grans moments se'ns fan tant petits?.

Perquè el plaer acaba sempre en abatiment?.

Com podem aprendre a atrapar el vent?.

Com tocar els estels amb el dit dins la nit?.

Com perllongar l'abraçada fins l'infinit?.

Com convertir en infinit tot moment?

Com podem fer que s'aturi el temps?.

Com allargar el gaudir sens final?.

Com adelitar-se de tots els intents?.

Perquè té raó Heràclit i no Parmènides?.

Perquè no la poden tenir per igual?.

No van la cara i la creu unides?.

Francesc Marcé i Puig
10 d'agost de 2020

VIOLETA PARRA TENIA RAÓ. Poema recitat. Videoclip.

Parlant amb una amiga, vaig citar la cançó Gracias a la vida de Violeta Parra. Quasi com en un flaix o un impuls, se'm va posar al cap fer-ne un poema. M'hi vaig llençar i va sortir sol.

Violeta es va suïcidar un any després d'escriure Gracias a la vida, als 49 anys, a les 17:40 del 5 de juliol de 1967. Potser resulta paradoxal, que algú que escrivís quelcom tant motivador ho fes, però potser va ser el comiat d'algú, que agraeix el que ha viscut però ja en te prou. Molts hem viscut aquesta sensació de tenir-ne prou, però després d'oscil·lar entre el malguany i la lluita, hem aconseguit seguir lluitant. Ella que encara ens dona ànims, i era depressiva (350 milions al mon en pateixen, un 15% de la població i qui no n'ha passat o es mou al límit, en aquesta societat anòmica i frustrant?), no va poder.

Vagi com homenatge a ella aquest poema!.

Nota: Sota el risc d'atabalar els destinataris i no donar-los temps de veure ni digerir les meves produccions, publico aquesta, dos dies després de publicar Al meu Jardí, enllaçar, amb l'escriptura d'aquest poema i la seva transformació en veu, musica i imatges. Però com em va dir una amiga "les muses em tenen posseït" i, quan això passa, tant rarament, s'ha d'aprofitar. De fet tenia previst un altre clip amb 5 poemes, molt mes complexa de realitzar, i l'he aparcat per tirar endavant aquests. Ara toca un breu descans i el proper, podeu estar tranquils que trigarà una mica més, tenint-ne en compte la complexitat.

Les xemeneies de la Marcé-Baudelaire-Coppola-Factory, treuen fum sense parar. No hi guanyen ni en duro però frueixen amb delit!.



      Enllaç al videoclip de YouTube:

     Violeta Parra tenia raó . Poema recitat per l'autor. Videoclip. YouTube.

         

          Flor Natural. Jocs Floral Infantils. L'Hospitalet, 1967.

Violeta Parra Tenia raó

"VIOLETA PARRA TENÍA RAÓ"

Potser cal arribar a vell per despertar.

Prou ploriquejar i donem gràcies a la vida.

Tant costa distingir el negre del blanc?.

Tant costa no ennuegar-se i degustar.

Tant seguir dempeus i no fer figa?.

Tant distingir la lluita del malguany?.

Tant seguir la marxa amb els peus cansats?.

Quan ens queden el so i la paraula.

Encara no hem après a esprémer el cervell humà?.

Bé sabem estar contents o neguitejats.

Si trenquem cadenes sens deixar cap baula.

Si hem après quan cal estendre la mà.

Si som espurnes en la nit brillant com els estels.

Si com deia Mandela som poderosos sense límits.

I si ens alliberem de la por alliberem als altres.

Cantem ben alt i donem gràcies a la vida.

Ja és hora de deixar caure tots els vels.

Si ja hem pagat tots els nostres dèbits.

Si ja ens és igual el nosaltres que el vosaltres.

Si ja hem donat la moral per abolida.

És hora de fer balanç sense por.

De no penedir-nos de res.

De reivindicar el nostre passat.

Cantem de nou gràcies a la vida.

Perquè del futur encara som llavor.

Perquè el passat ja no representa cap pes.

Perquè hem patit però també hem estimat.

Perquè la nostra flama segueix viva.

Francesc Marcé i Puig
26 de juliol de 2020

AL MEU JARDÍ. Poema recitat. Videoclip.

Sembla que això del Covid i la normalitat-anormal si que té efectes neurològics. Jo en dono fe i el que parlo amb amics i amigues m'ho confirma. A molts ens ha agafat per recercar  i redescobrir, tant coses pròpies com alienes, sovint acompanyat d'una vena creativa.

A mi, entre altre coses, m'ha agafat per la poesia, que feia 10 anys que no n'escrivia, escrivint algun poema nou i rescatant-ne d'antics. Però amb una vessant nova, que no havia provat mai, recitar-les i fer-ne un video-clip.


En el darrer mes i mig aquest és el 3er videoclip que publico. El primer amb un poema del 2009, el segon amb dos poemes nous i aquí torno a rescatar un poema del 2009. Ara bé, té una peculiaritat, segurament relacionada en què entre los coses quotidianes que he redescobert hi ha la jardineria.


Però, la principal peculiaritat, dins de la meva faceta com a poeta aficionat (a la primera joventut n'havia escrit molts), és que quasi tots el poemes que he escrit, reflecteixen sentiments i aquest és dels pocs, si no l'únic, que te un caràcter entre descriptiu i narratiu d'una realitat concreta, com és i què hi succeeix: Al meu jardí.




                 Enllaç al videoclip de YouTube:



            Al meu Jardí. Poema recitat per l'autor. Videoclip. YouTube




                 


Flor Natural. Jocs Florals Infantils. L'Hospitalet, 1967.

DOS POEMES DESCONFINATS. Poemes recitats. Videoclip.

Benvolguts lectors. A mi això del Covid19 i les seves seqüeles es veu que m'està aguditzant la creativitat (tinc amics que m'han comentat que també els hi passa). A part del clip recitat sobre un poema de fa 11 anys, després de 10 anys de no escriure'n cap, el maig en vaig escriure 2 i dilluns un altre, expressant sentiments canviants. En aquest sentit per mi la poesia sempre m'ha funcionat com una bona teràpia. Vaja que ara mateix estic basculant de la política (de la que tot i fer fàstic no em puc desentendre del tot) cap a la literatura (que sempre satisfà més ni que sigui sols a tu mateix).

 No em considero un poeta tot i que d'adolescent i jove en vaig escriure molts, per a mi o dedicats a persones estimades. Sempre com un acte íntim i personal. Tot i així vaig tenir la sort que gràcies al meu pare Francesc Marcé i Sanabra, un gran poeta molt prolífic i constant, encara que a vegades n'escrigui de més lliures, domino una mica la tècnica de la rima i la mètrica, que ell em va ensenyar molt aviat.

Després n'havia escrit algun més esporàdicament, quan he sentit la necessitat d'expressar sentiments (el meus poemes acostumen a tenir sempre aquest caire). Fa uns anys en vaig escriure uns quants i els vaig publicar en aquest bloc i fins ara cap més. Aquest 2 els he publicat al bloc i a Facebook per escrit. I tot i que quan un amic em va animar a gravar aquell recitat i en vaig acabar fent un vídeo, vaig dir que seria el primer i l'últim, no ha estat així. Doncs com bé em va assenyalar una amiga, això no es pot dir mai i m'ha tornat a picar el cuc i aquí teniu un altre vídeo amb els 2 darrers poemes: "Té Sentit la Vida?" i "Carpe Diem al Gronxador". Espero haver millorat una mica la tècnica, doncs aquell va ser molt improvisat i ara he fet una acurada planificació prèvia i he anat ajustant més durant el procés progressivament les imatges al text. Espero que el gaudiu, i si no és així, jo si que ho he fet realitzant-lo.



              Enllaç al clip de YouTube:


             Dos Poemes Desconfinats. Recitats per l'autor. Videoclip. YouTube.



           
                           

             Flor Natural. Jocs Florals infantils, L'Hospitalet 1967. 
             L'únic concurs a què m'he presentat i premi que he obtingut mai
             i que, ja que n'he fet més, he pensat convertir en leitmotiv dels videoclips
             com a picada d'ullet a l'època en que vaig començar i gracies a haver recuperat
             la fotografia entre les coses del meu pare.
              

Carpe Diem al Gronxador

Carpe Diem al Gronxador

Després de cantar a la solitud.

La falsa il·lusió i l'artifici.

Cada alè única raó de vida.

Canto l'univers amb sa amplitud. 

I allò tant menut que no té ni mida.

La joia allunyada del desfici.

Després de cantar-li a la mort.

L'aparença i la ingènua creença.

Les pors que ens engoleixen.

Avui canto a les espurnes de sort.

Canto al sentiment de complaença.

I als desitjos que s'acompleixen.

Algú en diria labilitat.

Pujades i baixades sens sentit.

Però quin és el sentit de la vida?

El salt constant entre seny i rauxa.

Il·lusió si que és l'estabilitat.

Allò que sembla gran és tant petit.

Allò etern de cop fa figa.

Equilibri entre assossec i disbauxa.

Francesc Marcé i Puig.

13 de juliol 5h am. 

Escrit escoltant Paco Ibáñez.

Figuración y narración en el análisis del cómic

Aquest article es pot obrir i descarregar clicant al títol.

Nota: Aquest article el vaig penjar originalment el 23 d'abril de 2009, però es va perdre l'enllaç en tancar Megaupload i ara l'he pogut recuperar.

Es tracta d'una ponència presentada al "Primer Simposium Internacional sobre la Historieta", organitzat pel Departament de Teoria de la Imatge i de l'Entorn de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, conjuntament amb el Grupo Interdisciplinar Universitario de Estudios sobre la Historieta. Barcelona, juliol de 1985.

Treball en el que s'analitzen les relacions entre els elements de caire visual (icònic i gràfic), responsables, mitjançant la seva interacció, de fer emergir uns o altres significats del discurs narratiu. Es presenta una proposta de mètode d'anàlisis, recorrent a un exemple concret.

HOMELESS. Poema recitat. Videoclip

Fa 1 mes i mig vaig penjar aquest poema del 2009, publicat originalment en aquest bloc, a Facebook. Un amic enginyer de sò, company com jo del Col·lectiu Revival 2o Acto, em va animar a gravar-lo recitat per mi (no ho havia fet mai). D'entrada vaig dir que no però m'hi vaig repensar i ho vaig fer. Em va sortir a la primera de xurro i a ell li va agradar el resultat. 

Com que la gent del Col·lectiu, tot i comptar també amb un xat de treball, no està jubilada com jo i va molt enfeinada, la gravació és va anar quedant morta en un racó i vaig pensar que no s'acabaria aprofitant. Total que divendres m'hi vaig llençar de cap, i em vaig animar a fer-ne jo un videoclip (tampoc n'havia fet cap). Espero que us agradi el resultat i sigueu benevolents amb un "tastaolletes" principiant en aquests camps. 

No es cap obra mestra però si més no té el valor de ser recitat per l'autor i de ser una ópera prima (i última) audiovisual més o menys naïf. Jo com a experiment ho he passat bé fent quelcom nou. 

Aquí teniu doncs el darrer resultat del Col·lectiu Revival 2o Acto, que va néixer fa 3 anys a whatts per agrupar antics amics que frequentavem aquest mític bar del Raval, que quan va tancar se'n va fer un magnífic reportatge, i que durant el confinament, que també ha tingut coses positives, ha assolit una dinàmica, lúdica, de debat i creativa molt estimulant.

                      Enllaç al clip de You Tube:

                          Homeles. Poema recitat per l'autor. Videoclip. YouTube

                                     

                                       Flor Natural. Jocs Florals infantils, L'Hospitalet 1967

Nuevos mitos, viejos moldes. Influencia de los medios de comunicación en la adolescencia.

Nota: Aquest capítol de llibre es pot obrir i descarregar clicant al títol d'aquest article.

Nuevos mitos, viejos moldes. Influencia de los medios de comunicación en la adolescencia. 1993. Programa de Formación de Padres, Vol. 6, cap. 22, pp. 125-142, Ed Océano, Barcelona.

Us presento aquí un capitol que se'm va encarregar i publicar a l'enciclopèdia Programa de Formación de Padres el 1993. Proporciono la versió original completa, doncs a la definitiva, on constava a la llista d'assessors, però no com autor específic d'aquest text, es van retallar algunes parts que considero interesants i per altra banda també és pràcticament impossible de trobar. El títol original era el de "Influencia de los.." i el que finalment van posar ells el de "Nuevos mitos, viejos moldes". Afegeixo la portada del capítol tal com fou editat i al final la primera pàgina de l'edició i el llistat d'autors-assessors.

M'ha semblat interessant fer assequible el text, doncs en ell s'hi tracta de manera força sistemàtica i a l'hora sintètica, com percebem la realitat mitjançant certs mites, que ens proporciona la societat, i que tendim a validar per mantenir l'acceptació social i així també la propia estabilitat psicològica, actuant doncs també nosaltres mateixos com a reguladors socials. Veiem llavors el paper fonamental dels mitjans de comunicació social en la transmissió i confirmació d'aquests mites en tots els seus nivells, actuant com a  reguladors socials. Veiem els seus mecanismes d'actuació i en quines circumstàncies poden actuar per reforçar els mites o concepcions de la realitat i en quines ho poden fer per canviar-los. I evidentment acabem veient com es concreta tot això en el cas tant específic i particular de l'adolescència.

També m'ha semblat interessant incloure en aquest article del bloc aquest l'article breu especial o "cunya" també publicat al mateix volum del Programa de Formación de Padres, aquest si publicat constant jo com autor, i on es fan unes petites reflexions sobre la influencia de la televisió en els nens. La seva referència concreta apareix al llistat d'autors-assessors inclòs al final de l'article.

La televisión y los niños. Programa de Formación de Padres, vol 6, Ed Océano, Barcelona, 1993.
nota: es pot descarregar clicant al següent enllaç:

La televisión y los niños

Visca l'Anarquia! Quan convé seguem cadenes.

Aquesta fotografia me la va enviar fa bastants anys l'antic company de departament i gran fotògraf Mariano Zuzunaga. La veritat és que després dels aconteixements dels darrers anys a Catalunya, España, Europa i al món i més amb la crisi del covid i la nova possible coartada que pot suposar per retallar drets i capacitat de lluita amb la nostra pròpia aquiescencia aborregada, cada cop em sembla menys utòpic recuperar el lema de Visca l'Anarquia i en un sentit molt concret. Sols el poble allibera el poble.

Es molt més utòpic creure que ens alliberaràn uns partits, que comencin com comencin sempre acaben sent part del sistema que deien voler canviar i estant al seu servei. A Catalunya ho hem viscut de plè els darrers anys en primera persona i cada cop s'aguditza més. I ja fa temps que veus lúcides clamaven perquè passessim per sobre la dinámica dels partits i els sobrepassessim. De fet va ser el moviment popular qui ja va arrossegar els partits d'entrada.

I per darrera mostra un botó. L'última prova del seu sectarisme i por a veure's desbordats va ser la darrera performance, o fantasmada del Tsunami, estranyament recolzada per tots entusiasticament, a la que tots vam caure de quatre potes, apuntant-nos en massa. I no es cap especulació, ni judici d'intencions. La veritable funció dels fenòmens es dedueix per les conseqüències que tenen i no pel discurs que els embolcalla. En aquest cas 3 accions per desfogar-se i acabar en la desmobilització general. Teòrics dels moviments populars com Grosfoguel (o Cuixart en el seu llibre) assenyalaven que la única resposta válida era mantenir en escac permanent l'Estat, paralitzar el país mitjançant les tàctiques adequades i això és justament el que va impedir el Tsunami.

Vicenç Partal, una de les poques veus lúcides i crítiques que queden, va publicar el 28 de gener un article respecte els partits independentistes i les seves renúncies, titulat "L'independentisme dit practic i el seu pensament màgic sobre la repressió" i aquest 24 de maig un altre titulat "Som un país intel·lectualment segrestat per uns irresponsables", que adjunto, I comença dient "cada cop son més els qui acumulen una irritació irrefrenable envers l'enorme i greu irresponsabilitat amb què actuen els "nostres" partits politics". I no parla sols de Catalunya sino d'Europa, per acabar citant Orwell respecte a què el llenguatge de la política és dissenyat per donar una aparença de solidesa a allò que no és sinó una bufada de vent. Orwell i la seva distopia es fa cada cop més vigent.

El "problema" català no és nostre, ni intern espanyol, ni tant sols europeu. Es part de la lluita d'alliberament dels pobles i les persones, siguin, kurds, palestins, amazics, saharauís, tibetans, afroamericans, i de totes les ètnies, creences o orientacions perseguides o oprimides i dels que pateixen les desigualtats, també a casa nostra on tenim un 28% de menors en situació d'exclusió social i un 23% de la població en risc de pobresa o exclusió. Doncs com deia Cuixart a la darrera carta la República catalana només té sentit si per damunt de tot hi ha les persones. No podem separar drets humans, socials i nacionals. 

Partal també fa una referencia lógica al tòpic de moda d'eixamplar la base. Jo aquí hi afegiria una cosa que després de molt reflexionar i tenint en compte el que he dit, cada cop em sembla més evident. Es cert cal ampliar-la si volem vèncer algun dia, però no convencent als oponents o als enemics. Cal recuperar aquell principi oblidat de l'internacionalisme, que els falsos esquerranosos hispànics pretenen oposar al nostre nacionalisme d'alliberament i sense estat, mentre fan al joc al seu nacionalisme opressor, colonial i al servei de l'oligarquia del seu estat. La força l'hem de trobar teixint una xarxa de solidaritat amb tots els moviments d'alliberament, nacional i pels drets i les llibertats a Europa i arreu del món. Amb tots els moviments que lluiten per una democràcia real al servei de la gent. Potser així també aixamplem la base interna, tot i que com va reconèixer el TJUE ja vam fer un referèndum i el vam guanyar. Per altra banda tampoc descobreixo la lluna, doncs aquest sempre ha sigut un sentiment immanent al moviment independentista.

Tot i que ara la darrera moda "assenyada" per part de polítics de partits diversos sigui donar per superada la lluita dels darrers anys i repensar-ho tot. Com si perdre (realment és van perdre?) una batalla equivalgués a perdre la guerra. I si els objectius no s'han aconseguit a la primera i en quatre dies el que cal és replantejar-se'ls. Tots el processos d'alliberament, han comportat temps, esforços i costos. Al Vietnam van perdre totes les batalles i van guanyar la guerra.

Justament escric això en un moment precís, en què una guspira (la mort d'un afroamericà per la policia) ha fet saltar el moviment popular més important de la seva història, als EUA, que semblava tenir la població més intoxicada i passiva del món i a més s'està estenent per països de tot el món, quan semblava que no hi havia lloc per l'optimisme. Just quan tothom semblava anestesiat i en plena crisi del Covid. Un moviment emergent a la UE a tenir en compte és Diem25, liderat pel jove filòsof croat Srecko Horvat (qui ens pot entendre millor que els croats) i que té com a cap més conegut l'exministre i exmilitant de Syriza Yanis Voroufakis. Amb vinculacions amb intel·lectuals de la talla de Noam Chomsky. Sens oblidar el fort recolzament del diputat finlandès per Lapònia Miko Karna, o en el seu moment del perseguit Julian Assange, que ara necessita el nostre recolzament, com molt bé va expressar el president Puigdemont a Perpinyà.

Cap procés d'alliberament ha sigut fàcil. Doncs si Visca l'Anarquia, enfront dels partits que s'han convertit en part del Deep state de l'Estat. O en versió pop a lo Lennon Power to the people. O en versió més nostrada ara és hora segadors...quan convé seguem cadenes. 

Article de Partal: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/som-un-pais-intellectualment-segrestat-per-uns-irresponsables/

Té sentit la vida?

Té sentit la vida?

Som pous de pretensió.
Som pous de futilesa.
Sols megalomania.
Tan sols pura il·lusió.
Quan sols hi ha feblesa.
Pèrdua d'energia.


Anys perseguint quimeres.
Fugint de les pròpies pors.
Ens creiem centre del món.
Vist a través d'ulleres.
Ni amb vidres de colors.
Tota niciesa ens confon.


Quin sentit té la vida?.
Sols és en si mateixa.
Sols rau en cada instant.
Sols en el darrer alè.
Sols en cada guspira.
Eludint cap queixa.
Tot segon degustant.
Morir gaudint de plaer.

Francesc Marcé i Puig

30 de maig de 2020

Dedicat a tots aquells que pateixen.

SPLEEN V

Fa 2 mesos i mig vaig publicar a Facebook el poema SPLEEN IV, publicat en aquest bloc el 2 de maig del 2010, rememorant els sentiments d'una època de la meva vida que em van portar a escriure 4 poemes amb aquest nom, "plagiant" Baudelaire a Les fleurs du mal. He considerat que el terme SPLEEN, vinculat a l'època de Baudelaire amb la melancolia indefinida o l'angoixa vital, com a font d'inspiració, tornava a ser el més adequat per aquest nou poema (després de 10 anys sense escriure'n), però no tant perquè se'n desprengui un sentiment de desesperació, sinó mes aviat un cert insight, fruit del contrast entre el xoc del meu estat d'ànim dels darrers 3 anys (i fins el primer més de confinament), amb l'analitzador (allò que fa emergir el no saber), que dirien els teòrics de la anàlisis institucional dels anys 70, que ha suposat l'experiència sobtada d'aquests 2 mesos d'aïllament forçat, que encara perdura junt amb la incertesa, i les conseqüències experimentades des d'una òptica personal.

Em reitero doncs en el que vaig dir llavors, en publicar-lo a Facebook, de què de tot en la vida en sorgeixen experiències positives, encara que no siguin les que voldries o esperaries, sinó potser tans sols redescobrir el que ja sabies, i en part et negaves a tu mateix. Caure de la figuera també pot ser una experiència positiva i, com deia Sartre, el coneixement és un procés dialèctic que avança a través de successives totalitzacions, destotalitzacions i retotalitzacións, ad infinitum. i aquesta és la única veritat, si és que n'hi ha alguna.

També em reitero en les paraules del poema de Martí i Pol de què el teu temps és aquest que t'ha tocat viure i no en desertis, quan et sentis cridat com tothom a prendre part en la lluita, car el teu lloc només tu pots omplir-lo, però hi afegiria que tampoc n'esperis massa si no vols estavellar-te.

SPLEEN V

Solitud, darrer refugi del destí.

Després de la mort i el renaixement.

Després d'anys d'esperança il·lusòria.

Per redescobrir el vell coneixement.

Tan sols buit, falsedat i cridòria.

L'única veritat és en morir.

Ingènua creença en el món i la gent.

Prou estirar la mà i ser mossegada.

 Hi ha hagut mai cap amic company o parent?.

Tots dins d'una bombolla tancada.

Tan sols focs d'artifici en la nit.

Tot pura aparença o façana.

Purs egos immensos fent brogit.

Solidaritat, il·lusió vana.

Falsos jos cercant confirmació.

Tant és aïllament com fals contacte.

Ni tristor, ni desencís, ni desengany.

Sols paper mullat qualsevol tracte.

Tothom víctima del seu propi parany. 

Obrir els ulls davant la humana condició.

Francesc Marcé i Puig

15 de maig de 2020, 1h am.

10 anys després de SPLEEN IV i d'escriure cap poema.

  

Paradoxes i enganys entorn el Covid: El perjudicat sempre el poble

No fa gaire em va arribar una article clarificador i molt treballat que vaig penjar a Facebook, que analitzava en profunditat totes les causes i conseqüències socials i polítiques, immediates i futures de la situació que patim, contextualitzant-ho històricament, i avui penjo també aquí. Un assaig més que article, clarificador i exhaustiu, de Ignacio Ramonet (La pandemia y el sistema-mundo, publicat al diari mexicà La Jornada el 22 d'abril) que sembla no haver llegit ningú, del que es desprenia entre moltes altres coses que ja sabem, que la pandemia es podia haver previst i evitat, que la gestió previa i actual de quasi tots els estats i governs ha estat nefasta, que el problema no ha sigut el virus sinó el capitalisme neoliberal salvatge, que ningú sap quan i com acabarà i que al contrari del que afirmen apocalíptics esperançats res garanteix que després el món no tingui més remei que canviar radicalment cap a millor.

Avui en penjo un altre del biòleg i socioecòleg Ramon Folch que a part de confirmar el primer (era una epidèmia anunciada, previsible i evitable) fa malfiar, ja no de la mala gestió, sinó de què amaga realment tot plegat. En paraules planeres que ens estan venent la moto. Ho dic jo, no ell que es limita a constatacions evidents com les següents.

Que sembla que estem vivint un jamais vu doncs pandèmies que han delmat fins la meitat de la població mundial han sigut la constant de la historia de la humanitat. I fins recentment, per citar 2 casos, la SIDA els 80 va fer estralls (amb un 100% de mortalitat i els segueix fent als països pobres que no poden pagar a les farmacèutiques que s'hi enriqueixen, afegeixo jo), o fa menys l'èbola amb entre un 60 i 90% per cent de mortalitat (però com que afectava als països pobres..).

I resalta una paradoxa. Que ha estat la primera gran pandemia controlada, en què el món no s'ha enfonsat i tot lo bàsic ha seguit funcionant. Qui vulgui dades més precises que es llegeixi els 2 articles gens sospitosos de tendenciositat ni demagogia.

Jo només hi afegiré algunes constatacions a mode d'exemple i algunes conclusions o hipótesis força plausibles. En termes de salut o mortalitat en concret, els més afectats han sigut els més febles, desvalguts o marginats. Arreu els nostres "avís" abandonats en residències (purs negocis infectes) i als EUA per exemple els afroamericans, per si algú dubtava que la discriminació racial i econòmica ha canviat gaire des dels temps de l'esclavatge.

I econòmicament em sembla que tots tenim clar sobre qui recaurà i recau ja el cost d'aquesta crisi com ja va passar amb la del 2008. Sobre els treballadors en general, els que s'han de guanyar el pa dia a dia, diguem els obrers, els autònoms en general, els petits comerciants o petits empresaris. I una dada aclaridora. Qui està fent l'agost d'entrada són les grans empreses de la nova economia com Amazon, Google, Facebook, Netflix, etc. de que ja depenem tots. I no oblidem que en aquests casos un altre sector que sempre en treu el major profit a costa de tots són les farmaceùtiques i un que no en pateix mai, sinó que se'l rescata a cost 0 són els bancs.

Vaja qué l'explotació de l'home per l'home que va teoritzar Marx fa 150 anys (o l'opressió de la majoria al servei dels interessos d'una minoria, si es vol), adopti les formes que adopti segueix sent la que regeix el món i no sembla que hagi de canviar ans el contrari. I el que ara s'anomena deep state a nivell mundial, o sigui el poder de veritat a qui serveixen estats i politics, a través del que anem dient tampoc hi ha massa dubte de quines son les corporacions, entre altres que el constitueixen. Tampoc descobreixo res nou.

I la última vessant, de la que fa temps que som conscients. Que les distòpies anunciades per Huxley o Orwell, fa temps que cada com son més reals i el Gran Germà ja no és cap Mite.

A les societats occidentals suposadament obertes i democràtiques, després de la guerra freda, el mite de la felicitat mitjançant l'ascensió social i el consum compulsiu, o sigui el control mitjançant la seducció (la cultura del desig) ha anat essent substituïda pel control mitjançant la cultura de la por (-veure article d'aquest bloc: https://francescmarcepuig.blogspot.com/2010/05/la-cultura-de-la-por.html?m=0
-), base sempre dels totalitarismes, però, en aquest mon nostre d'ara, consistent en una por, asumida com a mal menor, amb que cal conviure.

La primera gran coartada per fer això possible i convertir en normals les retallades de drets i llibertats arreu, fou el terrorisme internacional, creat per aquestes mateixes societats per combatre la URSS i després alimentat per les mateixa indústria armamentística (una altra que sempre en surt beneficiada) dels Estats que diuen combatre'l. Espanya n'és un bon exemple i no cal donar lliçons d'història recent ni fer menció de guerres de tots conegudes.

Bé, doncs amb la pandemia, ja tenim una nova coartada per la nova retallada de llibertats, en què podem preveure que consistirà la "nova normalitat" que ens anuncien. A Espanya en tenim un bon exemple, el que es podia abordar amb mesures previstes a nivell sanitari (com fou el confinament d'Igualada), s'aborda amb mesures d'excepció (l'estat d'alarma recent prorrogat) amb conseqüències polítiques, policials i militars, per no entrar a parlar de la vessant política centralitzadora de què ja s'ha tractat abastament en altres llocs.

La veritat és que a mi davant d'aquest panorama tant patètic ja sols se m'acudeixen unes constatacions i postures molt simples.

Que el Mite de l'Etern Retorn no era cap mite i el que si que ho és, és el del suposat progrés de la humanitat (ho van dir grans pensadors abans que jo).

Qué a casa nostre en particular ja ho va fer evident, amb la persecució dels CDR com a grup terrorista, "l'anècdota" de què tornes a ser vigent la cançó de Ma del Mar Bonet de fa 50 anys "Què volen aquesta gent?" i a mi en concret, ara i aquí només se m'acudeixi dir com cantava en Raimon tambe fa 50 anys:

"Hem vist la por ser llei per a tots... diguem no!. Nosaltres no som d'eixe món!"

Ignacio Ramonet. La pandemia y el sistema-mundo


Ramon Folch. Suprefluïtat pandèmica